Sous, política i ERC

Mals temps per la política al nostre país. Fallen els trens de rodalies, talls de llum inacabables, carreteres perilloses i a vessar, pactes estranys que arraconen a qui guanya...Cau la confiança amb els nostres dirigents. Creix l’abstenció. Dir política es anomenar al dimoni. Però és justa aquesta impressió? Crec obertament que no, tot i que hi ha molt comportament dels polítics que desgraciadament dona la raó a aquesta veu tan estesa. L’excepció no pot ser norma, cal girar la vista i tornar a la democràcia real, aquella que ens fa ciutadans amb drets i no només amb vot cada quatre anys. Rellançar la participació ciutadana, enfortir radicalment l’essència de la democràcia és possible i és possible regenerar aquest nostre món tan egòlatra i consumista.
Per qüestions de feina, he voltat molt, tan a l’estat com per l’Europa més propera. I estic veient quelcom arreu que a Catalunya cada vegada es veu menys. Tan de la gent com dels polítics. A altres llocs van per feina. S’han espavilat. Aquí pentinem al gat i ens mirem el melic. Plorem molt, molt, alguns culpem a Madrid, a Espanya, d’altres diuen que ens perdem en “estèrils debats identitaris”. I mentrestant, el país, sense nord i xino-xano. No hi ha recerca – pitjor que a Espanya – l’educació, pèssima, la innovació, importada de Alemanya, Japó o Estats Units. Els boscos, abandonats de fa anys, les energies renovables, parades per futeses com “els impactes paisatgístics”. N’hi ha que diuen que la solució és la independència. Potser sí. Però, en tot cas, si ha de venir del partit que ara la “defensa” a la Generalitat, estem perduts: si depenen de les maneres de fer d’ERC, no anem bé.
Sí, per què aquesta formació està començant a fer tal cúmul de decisions errades, que no pot ajudar a aquest país si no rectifica. Fa, per mi, mala política i fa més mal que be al patriotisme positiu que necessita ara Catalunya. De fet, que lluny de la política de l’avi Macià! Diuen que són d’esquerres, però estan tan amunt en les seves torres de marfil que ja no saben ni saludar a la gent; quina diferencia amb en Pujol o en Maragall! Ho saben tot, són mestres en prepotència. No recorden temps més humils de reunions a un bar de Santa Coloma de Farners (Oi, sr. Puigcercós?) o les lluites populars de la Crida. Un exemple d’aquest pacte amb Mefistòfil és l’últim espectacle a la Diputació. Un president, el Sr. Vilert, ben estimat pels amics de Teatre de Guerrilla, que com a primera mesura ha tingut la brillant idea de apujar-se el sou un “humil” 42,8 %, fins costar-nos a tots 98.000 € l’any, 9.000 més que el que guanya el Sr. Zapatero, o 40.000 més del que guanya el president de la Diputació de Sevilla, per exemple. I no ho ha fet sol. Els vicepresidents, en dedicació exclusiva, entre els que hi ha l’alcalde d’Arbúcies, el sr. Zamorano, se l’han pujat un trist 26,5 % sobre el que ja cobraven la legislatura anterior. Ens costaran uns 70.000 € l’any. Però a més s’ engreixat la maquinària de tots el partits amb nous càrrecs de confiança, nous assessors i més auxiliars. És a dir, han augmentat en total les retribucions dels sous en uns 1.036.000 €, 4.144.000 € tota la legislatura, uns 800.000.000 de pessetes, diners suficients per cobrir el pressupost d’un bon nombre de pobles petits de Girona, per exemple, o per fer moltes coses per les nostres viles i ciutats...
El Sr. Vilert ens alegrà el dia quan anuncià que segurament seria la última diputació, que aviat tindríem les vegueries que tots volem. Mentrestant tindrem alcaldes, com el sr. Zamorano, que cobraran dedicació exclusiva – que vol dir que no fas res més que dedicar-te a la diputació i als 23 ens on la representa – i tenen que gestionar, alhora, dos regidories al seu poble – Urbanisme i Medi ambient – d’enorme volum de feina i ser també el nostre alcalde. Per on afluixarà quan, inevitablement, no pugui arribar a tot arreu? Patirà pagesia, o les entrevistes amb els veïns que ara ja triguen un mes a donar-se o què deixarà de fer-se al poble?
No volem aquest model, ni amb vegueries, ni amb res. No volem polítics que s’apugen el sou un 42’8 % i que es diuen d’esquerra quan els treballadors cobrem el mateix que fa tres anys i quan el salari mínim interprofessional no dona ni per menjar quinze dies o mentre avis amb dependència no poden ser atesos domiciliàrament per falta de pressupostos. Aquest diuen ser d’esquerra, que cobren molt més del necessari, del moralment acceptable, com si fossin directius de multinacionals. El president de la diputació de Barcelona cobra 230.000 euros a l’any, entre la Diputació i ser l’Alcalde d’Hospitalet de Llobrergat. I diu ser d’esquerres, del PSOE-PSC. És el que cobra més d’Espanya. El quart és el senyor Vilert, empatat amb el president de Lleida, també d’ERC.
No volem polítics ni política aliena al món on vivim. Volem el que fan milers de polítics anònims, propers a la gent, que es sacrifiquen pels seus pobles cobrant sous justos, en el doble sentit de la paraula. Si som independents i qui mana és un superb, els hi regalo la independència. La democràcia comença als Ajuntaments, donem-los-hi, donem-nos recursos, mitjans i força. La gent vol eficàcia, eficiència, humilitat, vocació i proximitat. Vol política de debò, places d’infants suficients, energies netes, qualitat de vida, seguretat, educació, turisme de qualitat, recolzament al que vol ser emprenedor. La resta és futesa. Com la d’aquesta ERC que patim ara. Esperem que el seny torni, i que tot canviï. Pel be de Catalunya. I el de tots.